El pont, la pasta, els arbres… tot està mal dit: els organismes oficials, les empreses del sistema (econòmic), vull dir els organismes suposadament seriosos i les empreses suposadament serioses, ho diuen tot de maneres absurdes i pedants. Això només passa, que jo sàpiga, als països de llengües llatines. En anglès la pasta dentífrica, el dentifrici, no es diu així: es diu pasta de dents (tooth paste), tant als consultoris dels dentistes com als embalatges dels dentífrics de pasta de dents. Aquí, entre nosaltres, necessitem dir les coses amb termes suposadament científics o pretesament cultistes, perquè quedi ben aclarit que els consumidors, la gent, nosaltres, som uns ignorants que no sabem que la pasta de dents no és pasta de dents sinó crema dentifrícia. Però la forma culta, la forma elevada, la forma noble d’anomenar aquesta substància, no és altra que “pasta de dents”… com ho diu la gent, que són, i som, els inventors de la llengua. El terme aquest de “pasta de dents” no surt als diccionaris catalans de l’Institut ni de l’Enciclopèdia, però sí al que avui és el millor diccionari del català estàndard: el Diccionari normatiu valencià (de l’Acanèmia Valenciana de la Llengua), a l’entrada pasta, número 20, hi diu que “pasta de dents” vol dir “crema dentífrica”. Els diccionaris “barcelonins” no en diuen res, ni l’anomenen. Què hi farem.
Últimas noticias: la última hora de hoy en EL PAÍS
